Després d’una setmana d’inactivitat arran del coronavirus, Sergio González atén la videotrucada de Temps Afegit amb la felicitat d’aquell a qui li acaben de comunicar que és negatiu i que ja pot tornar als entrenaments. Assentat a la màxima categoria del futbol sala estatal, després del seu pas per Ribera Navarra, el montcadenc afronta un nou repte al Viña Albali Valdepeñas.
Confiat en les seves capacitats i amb el repte de tornar a competir amb la selecció espanyola absoluta, el jugador de Montcada i Reixac repassa a Temps Afegit l’actualitat esportiva, el seu futur i el seu vincle amb la ciutat montcadenca.
Com ha estat el moment on el doctor l’ha explicat que ha superat el coronavirus i que pot tornar a entrenar amb l’equip?
Amb molts nervis. Aquesta vegada no l’hi he dit a ningú, més enllà de la meva família, per evitar donar explicacions en el cas que el resultat no fos l’esperat com en les dues ocasions anteriors. La setmana passada vaig donar positiu en dues proves, però per fi acaben de comunicar-me que he superat el virus. Creieu-me, és una alegria enorme.
En la vida d’un jugador, les setmanes de confinament deuen ser especialment difícils veient com els partits passen i el calendari no s’atura, oi?
L’equip va passar una quarantena de deu dies, el dilluns va tornar a la feina i el dimecres ja va disputar partit de Copa del Rei. Això no s’atura. Donar positiu en les proves de dimarts va ser un cop molt dur. A més a més, el cap de setmana ens enfrontàvem a Ribera Navarra, el meu ex-equip i en el qual tinc grans amics, i era una cita que tenia marcada en vermell al calendari. Va ser molt difícil i el dia de partit vaig estar a casa amb unes sensacions realment molt dolentes. Més enllà d’això, l’equip ha fet un esforç enorme amb dues victòries en sengles partits després de la quarantena. La classificació diu que estem en una zona tranquil·la i tant de bo amb el meu retorn no canviï la dinàmica (rialles).
La classificació, complicada de valorar amb aquesta gran quantitat de partits ajornats, marca que estan a només 10 punts del líder amb quatre partits menys. Com valoren aquesta vuitena posició amb 14 punts en set jornades?
És la classificació més atípica que he viscut mai. Hi ha equips que han disputat 12 partits i altres -com Jaén- que només ha competit en sis. Nosaltres estem bé, ja que hem sumat els punts que, a priori, s’esperaven a principi de temporada i contra els de la zona alta no hem perdut. Contra Pozo Murcia o Palma Futsal van ser partits molt competits i vam poder treure sengles empats. A casa no està la nostra gent a la grada, però hem de fer-nos forts i per ara estem aconseguint sumar bastants punts.
Malgrat que vostè estava a Ribera Navarra, la temporada passada a Valdepeñas va ser històrica. Noten la pressió d’haver de millorar o igualar aquell gran registre?
Per descomptat. La temporada passada va ser històrica, ningú s’ho esperava. En l’actual se’ns exigeix això, però nosaltres en l’àmbit intern sabem quin és l’objectiu. Està clar que la gent et demanarà que competeixis pel mateix que l’any passat. Som bastant humils, però la filosofia és guanyar i fer del nostre pavelló un fortí. Tenim i hem de competir contra qualsevol rival, sigui quina sigui la situació. Aquesta mentalitat ha fet possible que siguem l’equip amb més punts en menys partits, tot i que de res servirà si ara deixem de sumar. Els partits ajornats que tenim -contra Barça, Cartagena, Jaén, Inter i Córdoba- són realment complexos i l’objectiu serà competir al màxim per guanyar-los tots.
En l’àmbit personal, com es troba després d’aquestes setmanes d’aïllament? Sense marge de temps, torna i ho fa per competir.
Em trobo francament bé. Vaig iniciar la pretemporada molt fort, després d’un gran treball a l’estiu, però just en iniciar el campionat vaig tenir problemes a la cama i vaig estar jugant amb molèsties. En els últims tres o quatre partits, abans d’aquesta aturada per coronavirus, em vaig sentir molt bé i ara toca recuperar el meu nivell tan aviat com es pugui. Les meves sensacions són bones i he entrenat cada dia individualment a casa, excepte un per descans. Arribo de la millor manera possible després del confinament.
I com està sent la seva adaptació a la proposta futbolística del Valdepeñas? Podríem dir que el joc és molt diferent al de Ribera Navarra.
Són filosofies gairebé oposades. A Ribera Navarra es juga a un futbol sala de possessió, amb automatismes molt marcats i un estil de defensa que només es realitza allà; en canvi aquí juguem amb pivot, amb un joc més de finalització i de competir. És tot diferent i al principi em va costar. No obstant això, em considero un jugador que s’adapta de forma ràpida al que demana l’entrenador i mostra d’això és veure com el míster m’ha utilitzat per a diferents circumstàncies de joc. David Ramos confia en mi, això m’enriqueix i em sento còmode en les dues propostes. Per arribar a les cotes que va aconseguir Valdepeñas la temporada passada cal serrar les dents, fer-se forts al darrere i això és bonic d’aprendre.
De ser un jugador amb una posició i un perfil futbolístic molt marcat, pràcticament inamovible, ara ha evolucionat cap a una figura més polivalent i no tan vinculada amb el gol. Ho percep així?
Per descomptat i això m’està aportant molt. Quan vaig debutar a Primera Divisió amb Santa Coloma jugava de pivot i marcava molts gols. Posteriorment, amb Xavier Closas al FC Barcelona B, ja vaig passar a posicions més de joc associatiu i a Navarra vaig aprendre a jugar molt més enrere en actuar d’ala. El que mai he perdut en aquesta trajectòria és la intensitat ofensiva. Precisament estic evolucionant molt en atac, cap a una situació més de donar confiança als meus companys i no tant de generar-me les meves ocasions com passava en juvenils. El millor que poden dir-me els meus companys és que amb mi se senten còmodes a la pista. Ara sóc més un jugador d’equip, que en atac ha de donar una solució al company que té la pilota i ha de repartir joc. Sóc un bon defensor, intens i he d’explotar les meves virtuts. Amb Pato, estrenyent en primera línia, he de ser el jugador més avançat per aprofitar les meves cames i robar pilotes. En definitiva, tot això consisteix a dotar de caràcter a l’equip en defensa. Tinc clar que no sóc el jugador amb més qualitat de l’equip, però si la meva funció és que el futbolista amb més talent se senti més a gust ho faré encantat. He evolucionat fins aquest tipus de jugador i estic molt còmode amb mi mateix i la funció que exerceixo.
En segons quin nivells no és fàcil sacrificar una xifra de gols considerable, vostè va ser el màxim golejador a la Segona Divisió amb el FC Barcelona B, per un perfil on les estadístiques més visibles no acompanyen. Ha estat fàcil aquest canvi?
Els números hi són i són importants, és cert. Tinc clar que he d’aportar al col·lectiu. Fa quatre o cinc anys la meva major aportació eren els gols, però ara puc generar moltes coses diferents que són fins i tot més importants que aquests gols. Matheus, Chino o Cainan són gent que, gairebé sense voler, marquen gol i la meva funció és fer que ells se sentin còmodes amb mi. En l’àmbit numèric, és cert que la gent es fixa més en els gols que aconsegueixes. Fins ara, cada temporada que he jugat a Primera he ficat més gols que en l’anterior i això és el resultat de la feina dels meus entrenadors i companys que he tingut en els diferents equips. Veient els meus partits, valoro més recuperar un parell de pilotes de les importants que fer un gol i aquesta és l’evolució que he tingut.
Més enllà de la pista, com està sent la seva adaptació a la ciutat?
Sempre dic, com a anècdota, que totes les ciutats en les quals he viscut només tenen entre 30.000 i 40.000 habitants. Montcada i Reixac, Tudela i ara Valdepeñas. Aquestes dues últimes són bastant similars, de les més grans per la zona i amb gent que es bolca amb els seus equips. Aquí surts al carrer, la gent et coneix i s’ofereix a tot el que faci falta. L’adaptació està sent molt bona, és un lloc on em trobo molt còmode i tant de bo la pandèmia ens permeti gaudir de l’afició que té aquest club, que pressiona molt i omple el pavelló cada diumenge. Ho he patit com a visitant i ara vull gaudir-lo com local.
Vostè ha patit el coronavirus sol en el seu pis sense familiars i amics. És aquesta la cara B que no es sol veure o parlar dels esportistes d’elit?
Quan he comunicat a la meva família que ja era negatiu, m’han confessat que han patit per mi en veure que passava aquesta situació sol. Ha estat dur, però això és així. Preferiria haver-ho passat amb ells? Sí, però igual que no em queixo quan viatjo per jugar la Copa o amb la selecció espanyola, ara tampoc ho faré per aquesta circumstància. Fins i tot, en el meu cas, puc dir-te que t’acostumes. Arriba un punt en la vida en què has d’independitzar-te i en el meu cas aquest fet, per fortuna, ha arribat de la mà de l’esport.
Les lesions de la temporada anterior i el coronavirus en l’actual no l’han deixat molt marge per somiar en tornar a la selecció espanyola. Ho veu viable a curt termini?
Treballo per aconseguir-ho i és la meva il·lusió. No negaré que he sentit impotència de no poder estar en el pensament del seleccionador en aquesta última llista, perquè no he ni jugat. Sóc conscient que la primera convocatòria que va haver-hi no estava al 100% per anar-hi, -ja que no estava al meu nivell per les molèsties que arrossegava-, i en aquesta segona potser, en cas de no ser pel virus, podria haver estat en l’imaginari de Fede Vidal. El meu objectiu és posar-ho difícil i que almenys s’ho pensi. Porti a qui es porti serà un combinat de jugadors increïble.
Segons les nostres informacions, durant el seu gran rendiment amb Navarra, que va coincidir amb el seu debut amb la selecció espanyola, va tenir ofertes d’equips importants. Que hi ha de cert? Per quin motiu ha triat Valdepeñas?
El penúltim any a Ribera Navarra, on vam fer una gran temporada com a club i on personalment vaig participar amb assiduïtat amb la selecció absoluta, és cert que hi va haver contacte d’entitats rellevants, però vaig decidir quedar-me allà perquè vaig creure que era el millor per a la meva formació. No obstant això, la temporada passada va ser molt difícil per les lesions i ja vaig tenir clar que havia de ser el meu últim any. Tot sortia malament i necessitava un canvi d’aires. Entre les diferents opcions vaig escollir Valdepeñas perquè per a mi és fonamental sentir-se estimat, amb un pavelló que premi i animi, i sabia que això ho anava a tenir aquí. Ara em sento molt estimat i veig que l’afició dóna molt suport als seus. Vaig encertar i estic molt còmode.
Quin forat té Montcada i Reixac en la seva vida?
És la meva ciutat i estic molt orgullós de ser de Montcada i Reixac. La meva família i els meus amics hi són allà. Ho tinc tot i per a mi és un lloc perfecte. Tot i la distància, m’agrada estar al dia de tot el que passa, llegir les notícies i seguir l’esdevenir dels diferents clubs esportius.
Sempre que ha tornat a casa, ha visitat el Municipal de Can Sant Joan o el pavelló Miquel Poblet. Segueix l’esport montcadenc? Com valora la nova etapa del FS Montcada?
Intento seguir-los al màxim. He vist els partits del juvenil de Divisió d’Honor Nacional a través del seu Instagram. És cert que sí estic a Montcada, m’agrada acostar-me al Municipal de Can Sant Joan, on el meu pare va jugar en el seu moment i és un fet que em fa especial il·lusió. En relació amb el futbol sala, he vist l’aparició de la nova junta directiva, -amb Diego Márquez al capdavant i amb Marife García com a vicepresidenta-, i crec és bo poder dur a terme un canvi. Això sí, el treball de Pedro Litrán ha estat increïble. Tant de bo el club torni a ser el que era. Recordo, quan era jove, un titular d’un diari nacional on parlava dels quatre grans del futbol sala i un d’ells era el FS Montcada. Crec que la reconstrucció implica confiar en gent de la casa i per això és un encert total el fet d’incorporar gent com en Joan Paredes. Des d’aquí envio tot el meu suport al primer equip, amb amics com Víctor Andreu, i al juvenil d’Álex Navalón.
Podem donar per fet que un dia tornarà al club?
Sí, sempre he dit que vull tornar algun dia. El FS Montcada m’ha donat moltíssim, tot i que només vaig jugar tres temporades durant els meus inicis. Els meus amics segueixen sent aquells amb els que compartia equip en prebenjamí. Li dec moltes coses a l’entitat i en el futur estic convençut que jugaré allà. És una cosa que també em passa amb Austràlia, on tinc amistats i a l’estiu faig diferents col·laboracions en un projecte esportiu. Abans d’això vull tancar l’etapa a Espanya amb el FS Montcada.
Quin repte es marca com a jugador més enllà de la present temporada?
El meu repte és jugar una competició oficial amb la selecció espanyola. Un Mundial és el més gran i una Eurocopa seria espectacular. Jugar algun d’aquests tornejos seria el màxim i podria dir que he complert el meu somni des que era petit. Per tenir opcions, he de treballar i donar el màxim al club en qüestió en el que estigui en cada moment. Sé que és un somni molt ambiciós, però suposa un desafiament estimulant.
Quan tot acabi, el seu futur estarà a les banquetes o vinculat amb la doble carrera que està estudiant?
Avui dia, el meu futur ho tinc clar i m’ho estic llaurant a través dels meus estudis. En fer dues carreres no sé per quina em decantaré, però tinc claríssim que vull treballar d’alguna cosa vinculada amb el que estic estudiant. Tant de bo que la meva trajectòria esportiva duri el màxima possible, però igual que hi ha molts que diuen que seran entrenadors, jo no ho veig així. El dia que tingui les meves dues carreres, serà un alleujament molt gran el fet de poder dir que ho he aconseguit.
Imatges: Aure / Viña Albali Valdepeñas
La nostra missió com a mitjà de comunicació és potenciar l’esport local i els seus protagonistes amb una informació veraç, reflexiva i diferencial. Volem donar veu a esportistes que es veuen silenciats davant una oferta informativa monòtona que no els dóna cabuda.
