Després de vuit temporades al CH Salle Montcada, liderant una de les generacions més destacades de la història de l’entitat, aquest estiu Alejandro Expósito va incorporar-se al CH Sant Joan Despí de la Divisió d’Honor Plata femenina. Amb el record dels grans èxits assolits amb la coneguda generació de les ‘noies cocodril’, amb les quals va aconseguir una setena posició en un campionat d’Espanya, un subcampionat a la Lliga Catalana i el títol de campiones de la Copa Catalana, entre altres èxits, Expósito afronta un nou repte en la segona màxima categoria de l’handbol estatal i ens ho explica a Temps Afegit.
Tota la vida vinculat al CH Salle Montcada, el club de casa seva, i just la temporada que decideix fer un pas endavant es troba amb el coronavirus. Per quin motiu va decidir sortir?
Sentia que em tocava fer un pas endavant en l’àmbit competitiu. Portava tota la vida al CH Salle Montcada fent de jugador i entrenador i necessitava nous horitzons. A més a més la generació de noies que portava des de feia vuit anys feia el salt a sènior i no veia correcte tornar a estar vinculat amb aquest col·lectiu de nou. Era el moment de separar-nos per poder evolucionar.
Al llarg de la seva trajectòria, ofertes no li van faltar per poder afrontar nous reptes. Per què va triar Sant Joan Despí?
Sant Joan Despí és una entitat que, més enllà de tenir l’equip a Divisió d’Honor Plata, té una gran estructura. Es van interessar en mi, feia un temps que teníem conversacions i un cop van exposar-me el projecte ho vaig veure molt clar. Volia un club amb valors i Sant Joan Despí sempre m’ha agradat. Aquí aposten per tenir petits patrocinadors de la ciutat i això els hi permet tenir certa estabilitat juntament amb una pedrera molt treballada.
Amb un bloc que manté peces importants de la temporada passada i que s’ha reforçat amb talent jove, quin ha de ser l’objectiu del seu conjunt?
Saber que hi havia un projecte a llarg termini em va atraure molt. L’objectiu com a club és tenir un equip competitiu amb un grup d’esportistes estables. En altres temporades si és cert que han apostat per fer fixatges, un fet que no ha funcionat i d’aquí el canvi actual: un equip jove, amb continuïtat i que pugui competir durant diferents campanyes sense necessitat de grans incorporacions. Hem mantingut gent de la temporada passada, han pujat juvenils de l’entitat i han arribat jugadores joves per quedar-se més d’una temporada. En definitiva, volem quedar el més amunt possible i el dia de demà poder disputar una fase d’ascens.
La Roca, Mataró, Sant Quirze, Balonmano Castellón, Benidorm o l’Elda Prestigio fan que el Grup C sigui un dels més competitius en aquesta combinació de clubs històrics amb altres referents en la formació d’esportistes. Per on passa la clau per obtenir la salvació en aquesta Divisió de Plata?
L’èxit finalment és no dependre de jugadores claus, que lògicament han de ser-hi, però és nota molt quan un equip és complet en totes les seves línies. Això et permet estar a la zona alta. Els que tenen la plantilla més completa i més estable, sense lesions ni incidències, són els que acaben sempre a la part més destacada de la classificació.
Amb el nivell que hi ha a Catalunya, com és possible que només hi hagi un representant a la màxima categoria?
A Catalunya hi ha tanta diversitat de clubs que hi ha molta mobilitat de jugadors i jugadores. En un àmbit semiprofessional, les jugadores no veuen clar que sigui el seu destí ser professionals de l’handbol i costa que vulguin fer aquesta aposta. Passa exactament igual a masculí, amb una Primera Estatal on hi ha 16 equips catalans i només tres es troben a la divisió superior. Arriba un moment on has d’escollir si fer el pas endavant o no i hi ha molt pocs clubs que poden permetre dotar a les jugadores econòmicament per tal que realitzin aquest salt.
Vostè sempre ha destacat per un joc ràpid, vistós i on els atacs sempre s’han imposat a les defenses. Mantenir aquesta essència de joc és possible en categories importants com l’actual a Plata?
Sí, segur! El que sempre he intentat és adaptar en els diferents nivells on he entrenat allò que es feia a la màxima categoria. Tinc clar que un atac ofensiu ràpid té un risc de pèrdues de pilotes elevat i, en l’àmbit d’aprenentatge, és arriscat perquè implica prendre decisions de forma molt immediata. No obstant això, a l’actual Divisió d’Honor Plata, més que mai, la gent busca aquesta rapidesa. Personalment, mantinc la meva essència i tinc una plantilla capacitada per fer aquest joc ofensiu ràpid. Ara mateix estem en una mitjana de 28 gols per partit.
També ha estat seleccionador català d’handbol platja. En que consisteix aquesta funció?
Cert, fa dues temporades vaig ser el seleccionador català juvenil-femení. Han estat només dos anys en els quals s’han fet els campionats autonòmics i en tots dos he tingut el plaer de ser el responsable. En el primer vam quedar en cinquena posició i en la següent vam ser sots campiones d’Espanya.
Segueix l’actualitat del CH Salle Montcada? Com està veient la temporada del primer equip de Pau Lleixà on encara queden jugadors amb els quals va compartir equip com els germans Maresme o Ricard Presas?
Un dels petits beneficis de la situació actual és que s’estan oferint les retransmissions en streaming dels partits i això em permet estar molt connectat. Jo sóc de Montcada i els que estan jugant, igual que en Pau Lleixà, són els meus amics. La meva vinculació és directe, segueixo la seva projecció i tots els partits. En l’àmbit de la temporada, els hi està passant factura el fet de tenir gent veterana amb els problemes que hi ha d’horaris, de tocs de queda i les reduïdes opcions de poder entrenar bé. A més a més, la incorporació de jugadors joves implica un temps de maduració per adaptar-se a l’estil de joc. D’aquesta combinació de factors surt aquest inici una mica irregular, malgrat que contra BM La Roca es va veure l’essència del que vol Lleixà. Si tot va bé, després de Nadal l’equip segur que estarà més estable.
Amb la coneguda generació de les ‘noies cocodrils’ vau aconseguir fites històriques dins del CH Salle Montcada i us vau consagrar com un dels equips més potents de l’handbol femení català. Quin record guarda d’aquella etapa? Manté el contacte amb les jugadores?
El punt més màgic de la meva estada a la banqueta va ser a infantils quan vam aconseguir el pas a la fase final dels campionats d’Espanya a Saragossa. Allò va ser màgic. No obstant això, el que realment tinc gravat va ser l’inici de tot aquell projecte que va ser quan vam parlar amb els pares de les jugadores per comunicar la nostra decisió de passar les noies d’alevins a infantils. Vam parlar amb vuit famílies per plantejar aquest salt amb jugadores que començaven en aquest esport. En aquell instant, hi havia por per competir contra noies més grans. És normal. Jo recordo que els hi vaig dir: “patirem el primer any, però en un termini de tres anys farem quelcom gran”. I això va ser anar al campionat d’Espanya. Guardo en la meva ment que des de l’inici vaig veure que hi ha molta matèria primera en aquell grup d’esportistes. Actualment, el contacte el mantenim a xarxes socials i quan ens veiem en les pistes.
Precisament amb moltes ha pogut retrobar-se. Ainhoa Riera a l’Handbol Gavà, Isis Vilà a l’Handbol Sant Quirze, Andrea Jara a l’Handbol Mataró i Maria Rosado amb vostè a Sant Joan Despí, totes a la Divisió de Plata. Que suposa per vostè veure com les seves jugadores ja competeixen en aquestes categories malgrat tenir divuit anys?
És el màxim orgull que puc tenir com a formador. Que elles vulguin seguir jugant a handbol i apostin per l’estil de vida d’un esportista personalment és molt satisfactori. Per exemple, en el duel que ens va enfrontar a l’Handbol Gavà, les dues màximes golejadores del partit van ser Maria Rosado i Ainhoa Riera. Quan veus el resum i analitzes aquestes dades, veient que totes dues tenen divuit anys, és un gran orgull.
Pensa que en un futur es possible que la generació de les ‘noies cocodrils’ pugui liderar el projecte de l’absolut femení amb vostè a la banqueta?
La meva màxima il·lusió és que, amb l’experiència adquirida i el dia que faci falta, poder tornar a casa. Sóc un defensor de l’handbol femení i poder estar al capdavant del sènior femení del CH Salle Montcada per poder retrobar-me amb jugadores d’aquesta generació i d’altres d’anteriors que també he portat em faria feliç. La idea seria poder fer un equip de casa i aspirar al més alt possible. Personalment seria una gran il·lusió i un gran somni, encara que sense data ni presses.
Per on passa el seu futur? Quin és el seu somni com a tècnic a curt i llarg termini?
Aquí hi ha dos punts: si vols dedicar-te professionalment amb l’handbol o si prefereixes compaginar la teva vida amb aquest esport. Jo ho tinc clar i vull compaginar la meva feina i vida personal amb la meva responsabilitat com a tècnic al Sant Joan Despí. Entenc que el meu sostre, avui dia, és la Divisió d’Honor de Plata per un tema de compatibilitat. No tinc al cap ara canviar aquest pensament. Qui sap si demà surt quelcom, però torno a dir que -sincerament- el meu objectiu és compaginar l’handbol amb la meva vida personal i laboral. La meva aspiració no és ser professional d’aquest esport.
Imatges: Jordi Terrón / CH Sant Joan Despí
La nostra missió com a mitjà de comunicació és potenciar l’esport local i els seus protagonistes amb una informació veraç, reflexiva i diferencial. Volem donar veu a esportistes que es veuen silenciats davant una oferta informativa monòtona que no els dóna cabuda.
